DICCIONARI DE TERMES
A
Àcid desoxiribonucleic o ADN: Molècula composta de dues cadenes de polinucleòtids (un nucleòtid està compost per una base nitrogenada, un sucre de cinc carbonis i un grup fosfat) enrotllades al llarg d’un eix comú que formen una doble hèlix que conté les instruccions genètiques per al desenvolupament, el funcionament, el creixement i la reproducció de tots els organismes coneguts i molts virus.
Àcid ribonucleic o ARN: Molècula composta d’una llarga cadena de polinucleòtids, d’importància cabdal en nombroses funcions biològiques. L’ARN i l’ADN són àcids nucleics d’una i dues cadenes, respectivament. Juntament amb les proteïnes, els lípids i els carbohidrats complexos (polisacàrids), els àcids nucleics són un dels quatre tipus principals de macromolècules essencials per a la vida.
Àcid ribonucleic missatger (ARNm): Molècula d’ARN que serveix de model químic per crear un producte proteic. L’ARNm és transcrit a partir d’una plantilla d’ADN i porta informació codificada per generar una proteïna.
Angiogènesi: És la capacitat de formar nous vasos sanguinis. Aquests són indispensables per a la nutrició de les cèl·lules tumorals, la qual cosa afavoreix el seu creixement i proliferació a major velocitat i distància.
Angiotensina II: Les angiotensines són diversos pèptids bioactius (els pèptids es diferencien de les proteïnes en el fet que són més petits) provinents de la degradació enzimàtica de l’angiotensinogen (una α-2-globulina constitutivament produïda i alliberada en la circulació sanguínia principalment pel fetge). El principal d’ells és l’angiotensina II, que augmenta el volum i la pressió sanguínia.
Antigen: Un antigen és una molècula reconeguda com a estranya per l’organisme, capaç d’induir en aquest una resposta immunitària i la producció d’ anticossos. Hi ha molts tipus de molècules que poden actuar com a antígens, com les proteïnes, els polisacàrids i, més rarament, els àcids nucleics.
Apoptosi: Forma de mort cel·lular programada en els organismes pluricel·lulars. Inclou una sèrie d’esdeveniments bioquímics que porten a una morfologia cel·lular característica i a la mort.
C
Càncer o neoplàsia maligna: Tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat (es divideixen més enllà dels límits normals), envaeixen teixits adjacents, i a vegades metastatitzen (s’estenen a altres punts del cos a través de la limfa o la sang). La majoria de càncers formen un tumor, però alguns, com per exemple les leucèmies, no ho fan.
Cascada de senyalització intracel·lular: Conjunt de reaccions bioquímiques intracel·lulars encadenades l’una darrere de l’altra, de tal manera que l’activació de la primera de la sèrie fa que seqüencialment es vagin activant totes les altres.
Cèl·lules cancerígenes o canceroses latents: Cèl·lules canceroses que estan adormides o inactives (com una planta durant l’hivern o una espora fúngica). Aquestes cèl·lules es poden posar a “dormir” com a resultat d’un sistema immunològic competent, que les manté a ratlla, o per una manca d’angiogènesis (la capacitat d’un càncer per fer que els vasos sanguinis l’alimentin i el permetin créixer). Si en algun moment el sistema immunitari deixa de funcionar correctament (immunosupressió) o si s’activa l’angiogènesi, les cèl·lules canceroses adormides poden despertar i proliferar formant nous tumors.
Cèl·lules NK (de l’anglès “Natural Killer”) o cèl·lules citocides naturals: Tipus de limfòcits citotòxics que constitueixen un component principal del sistema immunitari innat. Les cèl·lules NK tenen un paper important en el refús de tumors i cèl·lules infectades per virus.
Citocines: Molècules (proteïnes i pèptids) senyalitzadores que quan s’alliberen a la sang, com a resultat d’un estímul, avisen el sistema immunitari enviant un senyal perquè es posi en alerta. Hi ha diferents tipus de citocines que s’uneixen a receptors específics de membrana de les cèl·lules on han d’exercir la seva funció. Un cop units, inicien una cascada de senyalització intracel·lular que modifica el patró d’expressió de gens i proteïnes i provoca que les cèl·lules diana adoptin un comportament biològic determinat. La producció de citocines acostuma a ser transitòria i limitada al temps que dura l’estímul.
Complex d’ histocompatibilitat principal MHC (de l’anglès “Major Histocompatibility Complex”): Grup de glicoproteïnes de membrana implicades en el reconeixement d’antígens i més concretament en la presentació d’antígens. Aquestes proteïnes tenen un paper molt important en la discriminació entre allò que és propi i allò que és estrany i cal combatre.
Coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu o SARS-CoV-2: Tipus de coronavirus que va ser detectat per primer cop el desembre de 2019 i que és el causant de la COVID-19. Té una similitud del 70% amb el virus de la SARS (SARS-CoV-1), del qual se’n considera una soca (subtipus o variant genètica). El genoma està format per una única cadena d’ARN i la primera seqüència genètica fou aïllada d’un pacient afectat a Wuhan (Xina).
D
Dany bicatenari de l’ADN o DSBs (de l’anglès Double-Strand Breaks): Els trencaments bicatenaris de l’ADN és quan ambdues cadenes de l’ADN queden trencades. Aquests trencaments són especialment perillosos per a la cèl·lula, ja que poden provocar rearranjaments del genoma. Existeixen dos mecanismes que reparen aquests trencaments: la unió d’extrems no homòlegs (NHEJ, de l’anglès Non-Homologous DNA End Joining) i la recombinació homòloga (HR, de l’anglès Homologous Recombination).
E
Enzim conversiu de l’angiotensina 2 o ACE2 (de l’anglès Angiotensin Converting Enzyme 2): Enzim que catalitza la conversió de l’angiotensina a l’angiotensina nonapèptica (nou aminoàcids) [1-9] o la conversió de l’angiotensina II a l’angiotensina 1-7. L’ACE2 té efectes directes sobre la funció cardíaca i s’expressa principalment en cèl·lules endotelials dels vasos del cor i els ronyons. S’ha demostrat que els receptors ACE2 són el punt d’entrada a les cèl·lules humanes d’alguns coronavirus, inclòs el virus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19.
H
Herpes zoster: Malaltia produïda per la reactivació del virus de la Varicel·la-Zòster (VZV), el qual afecta els nervis perifèrics i la pell on sol produir butllofes doloroses i molta picor, en forma d’anell o en forma de cinturó al llarg d’un dermatoma (zona de pell innervada per un sol nervi raquidi i el seu gangli espinal). Es pot manifestar a qualsevol edat però és més freqüent a partir dels 50 anys i sobretot a l’etapa geriàtrica.
Hipermutació somàtica: Mecanisme cel·lular, que forma part de la manera com s’adapta el sistema immunitari a nous elements estranys o forans (antígens). Té la funció de diversificar els receptors que utilitza el sistema immunitari per reconèixer antígens i adaptar-se així a les noves amenaces que es produeixen al llarg de la vida. La hipermutació somàtica implica un procés de mutació programada que afecta les regions variables dels gens de la immunoglobulina. A diferència de molts altres tipus de mutacions, la hipermutació somàtica afecta només a cèl·lules immunitàries individuals, les mutacions de les quals no es transmeten a la descendència.
Homeòstasi: Tendència a mantenir l’equilibri i l’estabilitat interns en els diferents sistemes del cos (sistemes biològics) per sobreviure i funcionar correctament.
Homeòstasi immunitària: Homeòstasi que fa referència al sistema de defensa (immunitat).
I
Immunosupressor: Substància química que produeix la inhibició del sistema immunitari. Pot ser exogen com els fàrmacs immunosupressors o endogen com la testosterona.
In vitro: Procediments d’experimentació científica (químics, físics o farmacològics) que es fan fora del cos o fora d’organismes vius. Es poden realitzar en cèl·lules, teixits aïllats i òrgans.
In vivo: Procediments d’experimentació científica (químics, físics o farmacològics) que es realitzen dins d’organismes vius, per oposició als que es duen a terme en un ambient artificial (in vitro).
L
Leucèmia: Càncer de la sang o de la medul·la òssia, caracteritzat per una proliferació descontrolada de cèl·lules sanguínies, normalment glòbuls blancs o leucòcits. La leucèmia forma part del grup de càncers hematològics.
Limfòcits: Cèl·lules del sistema immunitari. També se li diuen glòbuls blancs. N’hi ha de dos tipus principals: les cèl·lules B i les cèl·lules T. Cadascuna té una manera diferent de defensar-nos.
Limfòcits o cèl·lules B: Representen el 15% del total de limfòcits i adquireixen la immunocompetència en la medul·la òssia. Formen part de la immunitat humoral, és a dir, aquella que està generada per anticossos. Al contacte amb l’agent forà (antigen), poden convertir-se en cèl·lules efectores o en cèl·lules de memòria, les quals estaran disponibles davant una segona exposició de l’organisme a aquest antigen.
Limfòcits o cèl·lules T: Representen el 85% del total de limfòcits i adquireixen la immunocompetència en el tim. Formen part de la immunitat cel·lular, és a dir, aquella que és generada per cèl·lules. En contacte amb l’antigen, poden convertir-se en cèl·lules efectores o en cèl·lules de memòria. Les cèl·lules efectores responen a tres tipus: a) limfòcits T citotòxics (TC), que maten les cèl·lules tumorals o infectades; b) limfòcits T col·laboradors o “helpers” (Th), que són aquells que ajuden a produir una bona resposta immunitària; i c) limfòcits T supressors (Ts) que són aquells que reprimeixen la resposta immunitària.
Limfoma: Tumor de la sang que es desenvolupa a partir de limfòcits. El nom sovint fa referència només a les versions canceroses de tots aquests tumors. Els signes i símptomes poden incloure ganglis limfàtics engrandits, febre, suors intenses, pèrdua de pes, prurit i sensació de cansament constant.
Limfopènia (o limfocitopènia): Trastorn consistent en un nivell anormalment baix de limfòcits a la sang. La limfopènia es diagnostica quan el recompte complet de sang mostra un valor inferior a l’interval de referència adequat per edat (per exemple, per sota de 1000-1500 per mm³ en un adult).
Línia cel·lular (immortalitzada): Població de cèl·lules provinents d’un organisme pluricel·lular que, a causa d’una mutació casual o induïda, es poden mantenir en cultiu en divisió de manera pràcticament indefinida.
Lípids catiònics: Estructures esfèriques de mida entre 40 nm i 500 nm que contenen lípids carregats positivament. La càrrega positiva d’aquestes partícules els permet formar complexos amb àcids nucleics (ADN, ARNm), carregats negativament, i interaccionar més fàcilment amb les membranes cel·lulars que els liposomes clàssics. Aquesta càrrega positiva també pot crear alguns problemes in vivo, com ara la unió a proteïnes plasmàtiques al torrent sanguini.
M
MAPK/MEK/ERK: La via MAP cinasa, també anomenada MAPK/ERK o MAPK/MEK/ERK o cascada de proteïnes cinases activades per mitògens, és una via de senyalització que actua mitjançant mecanismes de fosforilació (addició d’un grup fosfat – PO43– a una proteïna o qualsevol altra molècula) i regula múltiples funcions com la mitosis (divisió del nucli cel·lular), la proliferació (increment en el nombre de cèl·lules) i la diferenciació (procés pel qual una cèl·lula canvia d’un tipus cel·lular a un altre). Aquesta via la protagonitzen principalment 4 cinases o enzims que transfereixen grups fosfat: Ras, RAF, MEK i ERK. Tanmateix hi ha moltes més proteïnes que estan implicades en aquesta via com a intermediàries entre les quatre cinases.
Medul·la òssia (moll de l’os): Tipus de teixit esponjós que es troba a l’interior dels grans ossos, com el crani, les vèrtebres, les costelles, l’ estèrnum, la cintura escapular i la cintura pelviana. A la medul·la òssia és on es produeix la sang (hematopoesi) gràcies a les cèl·lules mare hematopoètiques que originen els tres tipus de cèl·lules sanguínies: els leucòcits (glòbuls blancs o defensa), els eritròcits (glòbuls vermells) i els trombòcits (que originaran les plaquetes).
Metàstasi: Extensió d’una malaltia d’un òrgan o part a un altre òrgan o part, sigui de manera local o a distància. Les cèl·lules canceroses tenen la capacitat de desprendre’s o filtrar-se des d’un tumor primari, entrar als vasos limfàtics o sanguinis, circular pel torrent sanguini, i assentar-se i créixer en teixits i òrgans sans.
N
Nanopartícules lipídiques: Nou sistema de distribució farmacèutica per al lliurament de fàrmacs a nivell cel·lular. Solen ser esferes lipídiques (de greix) amb un diàmetre mitjà entre 10 i 1000 nanòmetres i una composició similar a la de la membrana cel·lular. Acostumen a estar estabilitzades per agents tensioactius (emulsionants).
Neutròfils: Tipus de glòbuls blancs del nostre sistema de defensa que es troben normalment al flux sanguini i ens ajuden a combatre les infeccions. Són cèl·lules molt mòbils i les primeres que es posen en marxa quan entra al nostre cos un microorganisme forà o estrany.
P
Prognosi: Terme mèdic que indica la predicció de com progressarà un pacient i si aquest té l’oportunitat de recuperar-se. Correspon a la previsió sobre l’evolució futura i desconeguda d’una malaltia, basant-se en la interpretació de dades del moment actual (indicadors).
Proteïna de l’espícula del SARS-CoV-2 o proteïna S: Glicoproteïna (biomolècula formada per una proteïna i un carbohidrat) de fusió vírica de classe I (conformant una espícula vírica) composta per 1273 aminoàcids (els blocs de construcció de les proteïnes). La importància d’aquesta proteïna rau en el fet que el SARS-CoV-2 la utilitza com a clau d’entrada per accedir dins de les cèl·lules sanes de l’hoste infectat, mitjançant el receptor de l’enzim conversiu de l’angiotensina 2 (AEC2), que es troba a la membrana plasmàtica (superfície) de molts tipus cel·lulars humans. Estructuralment, està formada per dues subunitats: la subunitat S1 i la S2. La primera s’encarrega del reconeixement i unió amb el receptor, mentre que la segona és responsable de la fusió cel·lular. Les proteïnes S s’ajunten a la superfície vírica formant trímers, cosa que acaba resultant en la curiosa aparença exterior de corona d’aquests virus.
R
Receptor: Proteïna expressada a la membrana plasmàtica (superfície) o al citoplasma (interior) d’una cèl·lula i a la qual es pot adherir una molècula senyalitzadora mòbil, anomenada “lligand” (que pot ser un pèptid -com un neurotransmissor-, una hormona, un fàrmac o una toxina). Quan es produeix la unió lligand/receptor, el receptor experimenta un canvi conformacional que generalment inicia una resposta cel·lular. Tanmateix, alguns lligands (per exemple els antagonistes) només bloquegen un receptor sense induir-hi cap mena de resposta.
Receptor d’antigen de limfòcits: Receptors específics als antígens essencials per la resposta immunitària. Estan presents a la superfície externa dels limfòcits.
Receptors de tipus Toll o TLRs (de l’anglès Toll-Like Receptors): Classe de proteïnes que juguen un paper clau en el sistema immunitari innat. Els TLRs normalment s’expressen en cèl·lules sentinella com els macròfags i les cèl·lules dendrítiques, que reconeixen molècules estructuralment conservades derivades de microbis. Un cop aquestes microbis han vençut barreres físiques com la pell o la mucosa del tracte intestinal, són reconeguts pels TLRs, els quals activen la resposta de les cèl·lules immunitàries.
Recombinació: Procés pel qual una cadena de material genètic (habitualment ADN, però també pot ser ARN) és fragmentat i posteriorment unit a una molècula d’ADN diferent.
Recombinació homòloga o HR (de l’anglès Homologous Recombination): Tipus de recombinació genètica en què les seqüències de nucleòtids s’intercanvien entre dues molècules similars o idèntiques d’ADN. És la recombinació més utilitzada per les cèl·lules per reparar trencaments nocius que es produeixen en ambdues cadenes d’ADN.
Recombinació V(D)J: Mecanisme de recombinació genètica que es dona en vertebrats pel qual se seleccionen i s’uneixen a l’atzar segments de gens que codifiquen per proteïnes específiques amb papers importants en el sistema immunitari. Aquesta recombinació específica de localització genera un repertori divers de receptors de limfòcits T o TCRs (de l’anglès T Cell Receptors) i molècules d’immunoglobulina (Ig) que són necessàries per al reconeixement de diversos antígens bacterians, vírics i de paràsits, així com de cèl·lules disfuncionals, com les cèl·lules tumorals.
Reparació NHEJ (de l’anglès Non-Homologous DNA End Joining): Mecanisme de reparació de l’ADN pel qual s’uneixen dos extrems d’ ADN trencats. Per assegurar una reparació precisa, l’NHEJ es basa en seqüencies curtes presents a les cues mono-catenàries (una sola cadena) dels extrems d’ADN que han de ser units. Si aquestes seqüències són compatibles, la reparació sol ser correcta. Si les unions son incorrectes o el sistema NHEJ no funciona eficientment es poden generar mutacions.
A més del seu paper com a “cuidador” del genoma, la reparació NHEJ també és necessària per unir trencaments de doble cadena causats durant la recombinació V(D)J, el procés que genera la diversitat dels receptors de limfòcits B i T al sistema immunitari dels vertebrats.
S
Sistema immunitari o immunològic: Conjunt d’estructures i processos biològics que tenen els organismes per protegir-se contra les malalties. El sistema detecta una gran varietat d’agents nocius, que van des dels virus fins a les cèl·lules tumorals, tot distingint-los dels teixits sans de l’organisme. En moltes espècies, se subdivideix en sistema immunitari innat i sistema immunitari adaptatiu.
Sistema immunitari innat: Conjunt de cèl·lules i mecanismes que defensen un hoste de les infeccions per part d’altres organismes, de manera no específica. Durant una resposta immunitària innata les cèl·lules reconeixen i responen a patògens d’una manera genèrica, però a diferència del sistema immunitari adaptatiu, no confereixen una immunitat permanent o protectora a l’hoste.
Sistema immunitari adaptatiu o específic: Conjunt de cèl·lules i processos sistèmics altament especialitzats que eliminen o eviten les amenaces de patògens. És activat pel sistema immunitari innat, no específic i evolutivament més antic. La resposta immunitària adaptativa té la capacitat de reconèixer i de recordar patògens específics i d’oferir respostes més potents cada cop que el patogen és retrobat. És una immunitat adaptativa perquè el sistema immunitari del cos es prepara per a amenaces futures.
Sistemes de reparació de l’ADN: Conjunt de processos mitjançant els quals les cèl·lules detecten i reparen els danys soferts per les molècules d’ADN que en codifiquen el genoma. En els humans, tant l’activitat metabòlica normal com els factors ambientals (per exemple la radiació) poden causar danys a l’ADN i infligir fins a un milió de lesions moleculars al dia a cada cèl·lula. Per sort, tenim tot un conjunt de proteïnes que monitoritzen i comproven que la integritat de l’ADN es mantingui i n’arreglen els errors (per exemple bases que s’emparellen malament) evitant així que es produeixin mutacions. Hi ha vegades que els mecanismes de reparació fallen i la cèl·lula muta. Les mutacions poden provocar canvis en el metabolisme i la proliferació d’aquestes cèl·lules. Depenent dels efectes de la mutació en la capacitat de la cèl·lula per sobreviure o proliferar, el nombre de cèl·lules mutants disminuirà (mort cel·lular) o augmentarà (formació de tumors).
T
Tim o timus: Òrgan limfoide que consta de dos lòbuls i es localitza al mediastí (compartiment anatòmic situat en el centre del tòrax, entre els pulmons dret i esquerre, darrere de l’estèrnum). La principal funció del tim és oferir un espai per a la maduració de les cèl·lules T. A mesura que anem creixent es va encongint I es formen petites illes de teixit adipós. En un adult de 70-75 anys el tim pesa uns 6 grams. Però l’hospital universitari Verge del Rocio i l’Institut de Biomedicina de Sevilla han demostrat que segueix funcionant i segueix defensant-nos quan som adults en contra del que es pensava fins ara [100].
Tumor primari: Tumor original o el primer que apareix al cos. Cèl·lules derivades d’aquest tumor primari es poden disseminar en altres parts del cos produint tumors secundaris, també anomenats metàstasi.
V
Vacuna o vaccí: Preparat antigen de microorganismes complets (vius o morts) o d’alguna de les seves proteïnes o toxines que s’utilitza per a la prevenció o reducció de malalties en animals i humans. La definició que actualment dona l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per a vacuna és “qualsevol preparació destinada a crear immunitat contra una malaltia estimulant la producció d’anticossos”. El mètode més habitual per administrar els vaccins és la injecció, encara que algunes s’administren amb un vaporitzador nasal o oral.
Vacuna d’ARNm: Tipus de vacuna que utilitza una còpia artificial d’un ARNm natural per produir una resposta immunitària adaptativa. La vacuna introdueix molècules d’ARN sintètic a les cèl·lules humanes. Un cop a l’interior de les cèl·lules, l’ARN de la vacuna fa que les cèl·lules construeixin un proteïna estranya que normalment seria produïda per un patogen (com un virus). La molècula d’ARNm sol contenir-se en un vehicle de distribució de fàrmacs, com ara les nanopartícules lipídiques, per protegir les fràgils cadenes d’ARNm i ajudar-ne l‘absorció a les cèl·lules humanes.
X
Xoc anafilàctic: L’anafilaxi és una reacció severa d’hipersensibilitat aguda multi-sistèmica que té un començament ràpid (minuts/hores) i causa més d’un dels següents símptomes: erupció amb picor, inflor de la gola o de la llengua, falta d’aire, vòmits, mareig, i/o pressió arterial baixa. Quan la reacció és tan severa que pot conduir a la mort, parlem d’un xoc anafilàctic, que és un xoc circulatori.